La data de la proba: el 12 de juny, diumenge. El desafiament: 197 km i 3500 m de desnivell positiu, sortida des de la Molina (la Cerdanya); arribada al recinte esportiu de la Mar Bella (Barcelona). Creuem Catalunya en sentit Nord-Sud.
Prèviament, tretze setmanes d'entrenament per agafar el fons necessari per aguantar la quilometrada i poder deixar el pavelló ben alt.
El dissabte 11, cap a les 11, el mestre i jo agafem les bicicletes i el macuto de Probike i ens plantem a Sants per agafar el tren, línia Bracelona-Vic amb parada a la Tour de Querol. Dit i fet, 2 hores 40 min de trajecte creuant tot el territori Català, de cota 0 a la cota 1400 a l’estació de Tour de Querol de la Molina.
Al tren ens trobem amb dos companys de travessia i veïns de Vallirana, l’Etíop o Colombià triatleta i el Pinxo Llargarut. Arribem a l'hotel després de fer dos km de pujada amb el macuto a l’esquena. El Gran Molina ens espera, dues habitacions collonudes, prenem lloc i anem a dinar. Pizzes paupèrrimes al mateix hotel i poca cosa més.
Cap a les cinc arriben els cunyats, l’amic Agonies i el Mazinguer evolucionat. Posem a punt les bicicletes, preparem les drogues i epos que tots portem i baixem al Brifing que fan a l’alberg. Repassem ruta amb tots els participants i cap a sopar, que resulta ser una mica caos.
Tots ens retirem a les habitacions, a dormir, o a intentar-ho, en definitiva aconsegueixo aclucar l’ull durant 1 hora i escaig. Deuen ser els nervis, com si no ho sapigués... A l’altra habitació hi ha algú que ho passa pitjor que jo, incontinència estomacal, per dir-ho finament...
Arriben les 4 del matí, tots ens veiem a l’esmorzar, un altre caos. Agafem les bicicletes tots emperifollats amb els macutos i totes les drogues preparades i anem cap a la sortida a cota 1450 m. Fem tard, deixem les bosses de probike al seu lloc i ens posicionem, sortim els últims... de 400!!! Són les 5 del Matí!!!
La sortida és lenta amb pujada asfaltada al llarg de 2 km i a partir d’aquí planejem cap a la Masella, fot fred i és fosc. Avancem uns quants participants i comencem a pujar les dures rampes de les pistes d'esquí, amb trams empinadets amb pendents màximes del 22% arribem fins al capdamunt de l’estació al coll de la Mola a cota 1992 m. A partir d’aquí més o menys planejem per pista asfaltada fins a coll de Pal, assolint la màxima cota de la proba situada a 2110 m. En aquest punt el mestre mostra símptomes que alguna cosa no funciona, no fa bona cara i ell mateix ho diu: “no se... no se... pro no m’acabo de trobar bé...”. Collons!!! penso, portem 16 km, queda una eternitat, pro ara ve baixada i aquest es recupera. El paisatge és acollonant estem per sobre dels núvols i el verd està per tot arreu! Ara, això sí a cota 2000 fot fred!!! I més si comencem a baixar.
Bé com deia, ara tocava baixada, i de les guapes, d’aquelles que al final els frens fan pudor a cremat. Baixem de forma continuada fins al primer control situat a les mines de petroli, cota 874m i 28,63 km recorreguts. No mengem res i pràcticament passem de llarg sense prendre res, són les 6:49, anem bé, a bon ritme, pro el Mestre no es troba bé, fot mala cara i té fred.
Toca la segona butifarra de la proba, des de la Pobla de Lillet, cota 880 aprox. Pujem la serra del Catllaràs fins a la cota 1460. L'ascens el fem xino xano, el Mazinguer va tirant amb el cunyat i els veïns, jo com sempre al darrere amb un company no acostumat. Anem fent i ens trobem amb un convidat pesat i emprenyador, enemic principal de les transmissions, el fang. En aquets punt encara estic a temps de mirar el paissatge, pugem enmig d’una fageda frondosa i acollonant i penso en els meus amics que no són ciclistes i que no entenen les matades que ens fotem, és precisament per aquests moments que ens regala la bicicleta que ho faig! Finalment arribem a dalt de tot i just coronar ens trobem amb el segon avituallament, portem 50 km i són les 8:43. Posem oli a la transmissió, mengem, descobrim els pastissets de poma, agafem aigua, sucs i sant tornem-hi.
Comencem a baixar i a seguir el curs de la Riera de Merlès, que la creuem diverses vegades, primer amb compte, a partir de la segona vegada, a sac i sense contemplacions, si ens mullem ens mullem. Arribem en grup sense tirar excessivament. Arribem al tercer avituallament, em trobo bé pro penso que si tothom estigués en plenes condicions hagués patit un colló per seguir la roda de l’Agonia i companyia en els últims 7 km asfaltats. En definitiva estem a Santa Maria de Merlès cota 566, Mengem bé, butifarra, pasta i fruita de postre. Portem 84 km i són les 10:37.
Continuem, comencem a pujar lleugerament, la calor comença a fer acte de presència, fem via fins pràcticament arribar al quart avituallament. En aquest punt la primera encigalada del dia, passem del roadbook i enfilem una baixada per pista ampla i còmode, quan ens n'adonem, rectifiquem i perdem pujant uns 20 minuts, això toca la moral i de quina manera... En definitiva arribem al quart control, portem 113 km, estem a cota 519 i són les 12:45.
Comença la segona part de la proba, penso. El paissatge ja no és el que era i els ànims no estan molt alts, el pobre Proflex aguanta com un jabato; l’Agonies en la seva línia de tocapebrots Laportista, va deixant els seus comentaris que algú que no el coneix el pot prendre per un dat pel cul, pro no és així, te bon cor i és com un nen, competitiu això sí. Arriba la segona encigalada del dia, ens perdem per un empedrat força evident que no veiem, tirem a la dreta en comptes d’anar cap a l’esquerra, aquest cop però ens n’adonem ràpidament, tot i així els nervis afloren, el hooligan Laportista fa un comentari i el nostre Etíop mofeta Trialtleta el contesta, no està acostumat al nostre amic “al·loro”... o potser si. Bé el tema és que continuem cap a Sant Martí i Fucimanya amb els nervis una mica tocats i anem fent poc a poc fins arribar a Artés, allí continuem la travessia fins a arribar al control 5. Són les 14:00, cota 433 i portem 128 km. Fem una parada fugaç, molt ràpida i tornem a muntar les nostres magnífiques màquines. L’Etíop i el Llargarut, amb bon criteri, tiren i ens quedem els de l’equip Bike amb Bici tots juntets, a lo Alejandro Dumas i els seus mosqueters, el nostre objectiu es transforma, atenent les circumstàncies, en acabar la proba tots junts, si un abandona, els altres abandonem, com a mínim això es el que penso.
Ens encaminem cap a Monistrol de Calders, prèviament cal pujar aquella rampa de 370 m que ens havien comentat al briffing de dissabte tarda, poc a poc la anem fent i finalment la podem pujar, coronem i anem fent els senderons del Bages, creuem camins que ens sonen de la Selènika i arriba la tercera encigalada, aquesta ens ensorra, a punt d’arribar a Sant Llorenç Savall ens perdem i aquest cop si que ens costa pujar el que hem baixat, el nostre ànim toca fons, estem emocionalment tocats, pro continuem. Arribats on hem arribat el que volem és acabar. Ens refem i arribem al control 6 de Sant Llorenç Savall, són les 16:23, portem 150 km i descobrim els entrepanets de pa amb tomàquet! La feina és nostra per apartar al Proflex de la taula de la teca!
Bé, continuem per inèrcia, a ritme del més tocat, ens encaminem cap a Castellar del Vallés, en aquest camí el nostre amor propi es veu tocat, sobretot el meu i el de l'Agonies, un grup de bordegassos amb cara de senglar, passats de pes i una mica xulos per què no dir-ho, ens passen fotent botets i creuant la bicicleta, l’Al·loro es vol morir, i a mi la sang em vull! Pro continuem xino xano tots juntets. Acabem al control 7, últim que computa, planejant pel costat del riu Ripoll, són les 17:20 portem 165 km i ja estem classificats, estem a la categoria plata entre els 150 primers.
Arribem a l’últim tram, no computable, pro que el fem a bon ritme, anem en fila vorejant la riba del Besós, passant com fletxes al llarg del parc amb la gent miran-nos. Fem l’últim esforç, tots seguim a roda de l’Agonies, que ens trenca l’aire i ens para el vent. Arribem al pavelló de la Mar Bella a les 18:03. L’última corba es emocionant amb tota la gent aplaudint i cridant, se’n posen els pels de punta. Al final el Proflex arriba tant just que no possa ni per la foto, se’n va directament a amorrar-se a la teca i al beure! Finalment però ens fem la foto. Acabem la proba, l’objectiu de l’any ha caigut. Estem contens i cansats. Hem disfrutat i patit, no sé si repetirem... aposteu que sí.
L'any que ve tornem i els bordegassos... que n'aprenguin!
